L’estrabisme és la falta d’alineament dels ulls.
Si els músculs d’un ull no treballen de manera coordinada amb els de l’altre ull es produeix un estrabisme, és a dir, una desviació dels ulls coneguda vulgarment com a “ull guenyo”.
Produeix una pèrdua de visió estereoscòpica (profunditat) que pot ser reversible depenent de l’edat del pacient i del tipus d’estrabisme, i pot produir ambliopia de l’ull desviat (ull gandul) que pot requerir tractament amb correcció òptica i pegat.
Estrabismes convergents: Són els més freqüents i és quan els ulls es desvien cap al nas, es denominen esotropies. Es poden solucionar amb correcció òptica (ulleres), amb cirurgia o amb la combinació d’ambdues. Les esotropies anomenades acomodatives es tracten amb la prescripció d’ulleres i no cal la cirurgia; però hi ha altres estrabismes que milloren amb ulleres, però no se solucionen del tot pel que serà necessari cirurgia i ulleres (esotropies parcialment acomodatives). El tercer grup, les esotropies no acomodatives, no es corregeixen amb ulleres i requereixen cirurgia.
Estrabismes divergents: Són els ulls desviats cap a fora, són els segons més freqüents. Se solen descompensar en situacions de mirada llunyana, cansament, estrès, quan estan pensatius i els molesta la llum brillant del sol; poden millorar amb correcció òptica, però la majoria requereixen intervenció quirúrgica. S’anomenen exotropies.
Estrabismes verticals: l’ull es desvia cap amunt o cap avall. Es denominen hipertropies o hipotropies, respectivament. Solen requerir correcció quirúrgica.
Estrabismes congènits: Presents al naixement i no acostumen a millorar amb les ulleres, requieren cirugía en la gran mayoría de los casos.
Ulls normals
Estrabismes convergents
Estrabismes divergents
Estrabismes verticals
L’estrabisme es manifesta principalment per la desviació d’un dels ulls. Aquesta desviació pot ser constant o intermitent, manifestant-se en alguns moments o treballs concrets. També podem detectar, en alguns casos, una posició anormal o mala postura del cap que rep el nom de torticoli. Altres vegades es pot observar mala postura corporal i disminució de l’AV visual d’un dels ulls, “ull gandul”, visió doble, dolor, mal càlcul de les distàncies i relleus.
És una de les afeccions oculars més comunes en nens, de manera que una bona detecció a temps de la causa de l’estrabisme per part de l’oftalmòleg especialista permetrà que el desenvolupament de l’ull s’efectuï de forma eficaç.
Les causes que poden poden provocar un estrabisme poden ser múltiples: des d’un ull que té un major defecte refractiu que l’altre (provocant una mala visió d’aquest i fent que el cervell elimini aquesta imatge i desviï l’ull), defectes refractius alts en ambdós ulls, alguna privació de la visió d’un dels ulls (cataractes congènites), defectes primaris dels músculs de l’ull responsables dels moviments oculars i fins i tot malalties neurològiques. En general podem dir que els ulls que tenen una mala visió tendeixen a desviar-se, pel que és molt important, davant de qualsevol sospita de desviament d’un ull, la visita amb el metge especialista en oftalmologia i estrabologia.
És normal una desviació intermitent dels ulls abans dels 6 mesos de vida. No és normal i requereix visita amb l’oftalmòleg qualsevol desviació permanent (abans o després dels 6 mesos d’edat) o una desviació intermitent que persisteix més enllà dels 6 mesos de vida.
El diagnòstic de l’estrabisme només el pot realitzar l’especialista mèdic estrabòleg, però la desviació d’un ull en moments determinats és senyal de patir un estrabisme intermitent.
Hi ha un cert component d’herència de l’estrabisme, o el que sol ser més comú, d’heretar la causa que va crear aquest estrabisme, pel que és important fer un examen familiar si hi ha un membre que pateixi estrabisme.
Alguns tipus d’estrabismes poden afectar al nen en el seu desenvolupament en relació a la percepció de la profunditat, provocant un desenvolupament més lent a l’hora de caminar i interactuar amb les coses. En edats escolars pot afectar la capacitat de lectoescriptura, de manera que una valoració adequada de la visió i la mobilitat és necessària si apareixen aquests problemes o es tenen sospites.
Un veritable estrabisme no arriba a curar-se sol, sempre requereix tractament clínic i/o quirúrgic d’acord amb el cas. A vegades hi ha casos que simulen o semblen un estrabisme però en realitat no ho són: a això se li diu “pseudoestrabisme” i generalment es deu a l’aparença i configuració de les parpelles o del pont del nas. Pot desaparèixer al créixer el nen.
Com hem comentat, l’estrabisme pot ser degut a diversos factors, de manera que el metge especialista estrabòleg determinarà la causa de l’estrabisme i el tractarà. Entre els diferents tractaments hi hauria la correcció dels defectes refractius, oclusions de l’ull, cirurgia o injeccions de substàncies com la toxina botulínica.
